dimecres, 21 de juny de 2017

de professió, somiatruites.


Una sincronicitat.

Tornava en tren de l’Autònoma, escrivint algunes notes especulant sobre el fet de no poder admetre que la consciència sigui un subproducte de l’activitat neuronal. Pensava com s’estava allunyant de cert cànons i de com aquest era un procés que l’omplia de dubtes.

Buscava una imatge, però només li venia al cap un dels vells conceptes que usava a diari, el concepte de camp. Pensar la consciència com un camp o, millor, com la interacció amb un camp. Era ben conscient que la idea de consciència com a camp era una metàfora però, de moment, era el més satisfactori que se li acudia.

Tot i el cansament, encara tenia esma per agafar el llapis i obrir el llibre que l’acompanyava (“La invención de la libertad” de Juan Arnau). En un passatge inspirat, en en el que es pregunta com seria una ciència en la que en comptes d’aplicar el paradigma de la màquina als organismes, haguéssim aplicat el paradigma de l’organisme a la matèria, va arribar a un passatge en el que es pregunta perquè no podem atribuir memòria a un àtom?  Va deixar el llapis, va tancar els ulls, va començar a fantasiejar: de professió, somiatruites.

A la nit estava tant excitat que no podia dormir:  camps, ones, vibracions... William James, Bergson i tota la trepa de filòsofs panspsiquistes voltant per l’habitació. Es va incorporar, va arribar fins la nevera per proveir reserves i va deixar-se anar al sofà amb  “L’estiu sense homes” de Siri Hustvedt. En obrir la pàgina es va trobar amb:

“Tant  ell com jo havíem anat a ensopegar amb el 'problema de fons': la consciència. Què és? Per què en tenim? El meu corresponsal, altament conscient m’amollava diatribes contra l’estupidesa monumental del cientisme i d’atomitzar processos clarament inseparables, flux, inundació, ona, corrent, i no una colla de còdols separats i posats en filera! Hauria d’estar a l’abast de qualsevol idiota, aquesta veritat. Llegeix William James, el formidable melancòlic! ”
 
- o -

Tot llegint, també...


Siri Hustvedt
L'estiu sense homes.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa,
Empúries/ La butxaca,
Barcelona, 2011/2014

diumenge, 18 de juny de 2017

Viu


a M.R.A.


Coneixia la seva sensibilitat per la tasca silenciosa de la traducció. Així que quan va llegir l’entrevista a l’editora Jana Balacciu Matei a Serra d’Or, va decidir enviar-li un WhatsApp:

“L’acte de traducció el veig com una mena de trasplantament d’una arbre amb tota cura perquè pugui continuar vivint i donar brots a la nova terra”.

Ell, apressat, va respondre lacònicament. Però és cert és que, en arribar a casa, va recuperar el missatge i va tancar els ulls meditant sobre una frase tant bella. Li va agradar la imatge d'un text com un ésser viu, fins i tot la imatge d’un pensament com un ésser viu.

Aquell matí, a la facultat, abans de rebre el missatge, havia pogut conversar amb un biòleg eminent: li hagués agradat que aquell home pensés que un ésser viu és un ésser viu.

dimarts, 2 de maig de 2017

Per què no... magnificent?



Aquests dies continuo molestant als amics i companys fent-los notar quina imatge de l’univers presenta la divulgació científica del moment. Els exemples eren la portada de l’excel·lent revista “Mètode” i el cartell informatiu de la 10a jornada de divulgació de la Relativitat General, a Terrassa: en ambdós casos hi trobem l’expressió “Univers violent”.

Poc a poc he anat arribant al convenciment que la nostra imatge del món, la científica també, té més a dir de les nostres realitats internes (siguin aquestes personals o col·lectives) que amb els fets objectius. De fet, cada cop estic més convençut que la pretesa objectivitat de la ciència té més a veure amb un relat de poder d’una certa corrent principal de (no) pensament que diu sustentar-se en la ciència, més que no pas amb la pròpia ciència. Així doncs, quina imatge de nosaltres projectem quan percebem els fenòmens d’alta energia de l’univers com a violents? Per què no qualificar-los, senzillament,  de potents o poderosos?  O per què no limitar-nos a una impressió purament estètica? Per exemple, per què no magnificents?

Quina diferència amb els pares de la revolució científica, tots ells tant impregnats de platonisme, que només podrien concebre l’univers com un “cosmos”, com un ordre. Com una geometria, si, però també com una relació de potències i ànimes. També ells, és clar, projectaven sobre l’univers qualitats que els pertanyien tot i que com cada generació al llarg de la història, també ells tenien raons per sentir-se hostilitzats.

I què importa tot plegat? Importa, perquè aquesta visió parla de nosaltres, i per tant del que ens fem a nosaltres.

I també, perquè aquest és un viatge d’anada i de tornada. Projectem una imatge de la naturalesa que en el fons és un reflex del nostre moment, i  acte seguit, apel·lant al mite de l’objectivitat dels nostres resultats, els interpretem impregnant-los novament de la nostra ideologia. És un procés pervers, ple d’inconsciència. Parafrasejant a C.G. Jung: no hi ha llibertat allà on regna l’inconscient(1).

A propòsit d’això, de com carreguem els suposats fets, amb ideologia, i que si en fòssim conscients com a mínim seriem més lliures (podriem ser conscients del que impliquen les nostres projeccions) destaco aquest passatge que he trobat avui, llegint  novament el llibre de Juan Arnau, del que parlava a la darrera entrada.

pàg. 222

“La selección natural que trabaja en la evolución, la lucha por la existencia, no tiene por qué ser un evangelio del odio. El siglo XIX fue prolífico en estos enfoques: la lucha de clases, la rivalidad comercial, la competencia y la geopolítica estuvieron dominadas por el paradigma darwiniano. Frente a la supervivencia del más fuerte, Whitehead propone otra evolución, más empática, en la que los organismos triunfantes son aquellos que modifican su ambiente para ayudarse mutuamente. El bosque es un buen ejemplo. ”

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

- o -

La paràfrasi de Jung prové de "Psicología y religión". Paidós, Barcelona, 2016, pàg 136: "Dondequiera señoree lo inconciente se da tambien falta de libertad e incluso obsesión".

dilluns, 1 de maig de 2017

un rodar de piedras sin fin ni sentido?


Llegint el llibre de Juan Arnau, “La invención de la libertad”, he trobat aquest fragment en el que ha ressonat una entrada antiga del blog, a propòsit de la filosofia de Alfred North Whitehead contraposada a la idea de matèria que va arrelar a partir del segle XVII, de la concepció mecanicista i del paper de la filosofia. 

p. 204 i 205 

“Percibimos los cuerpos como si poseyeran cualidades que no les pertenecen, que son una mera creación mental. Y el mal gusto empieza a instalarse en una ciencia para la cual la naturaleza es descolorida, muda y sorda. Los árboles y los ríos han dejado de susurrar. El mecanismo ha sustituido el paisaje a un rodar de piedras sin fin ni sentido. Hemos acabado confundiendo nuestras realidades concretas con abstracciones. Esto nos deja en una posición alienada, frágil, descarnada. Es evidente que no podemos pensar sin generalizar (la lengua obliga), pero resulta indispensable una revisión de las abstracciones: una civilización atrapada en ellas está destinada al colapso. Esa renovación es responsabilidad de la filosofía.” 

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016

dimecres, 22 de febrer de 2017

Les aigües baixen netes. No tot ha estat un temps perdut.


Crec que a un home de quaranta-cinc no només li és permès, li pertoca deixar caure la mirada, per una estona, al temps que li precedeix i el configura. Parlo de mi, que ara bada sobre els poemes de Joan Vinyoli (M.A.R. em va fer venir ganes), però llegeixo "Vent d'aram" i me l'imagino escrivint aquests poemes a la quarantena. Vinyoli, afirma el que sabem: que és bo no tenir sempre el que volem, i també, que si la cara et somriu és que les aigües baixen netes. Baixen netes, si, potser no tot hagi estat un temps perdut. 



EL PRIMER ESTEL 

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(de "Domini Màgic", 1984)



EL BANC DE PEDRA

No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

Després convé i és necessari
separar-se i servir.



TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                  amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis 
                             i el ping-pong.
                                                   No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                    I me n'alegro.

(de "Vent d'aram", 1976)




Joan Vinyoli,
Poesia complerta.
Pròleg d'Enric Casasses.
Edicions 62,
Barcelona 2014.

diumenge, 19 de febrer de 2017

On ressonen Alice Munro i Bon Iver


Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:



o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

dimarts, 24 de gener de 2017

A espatlles de gegantes invisibles i menystingudes


A propòsit de l'estrena del film "Figures ocultes", he recordat un fragment que dedica David Bodanis, al seu llibre E=m c^2 a la història de l'astrònoma Cecilia Payne (impressionants també els passatges dedicats a Lise Meitner), i la seva experiència a l'observatori de la Universitat de Harvard:

"(Cecilia Payne) Tambien pudo observar lo que sucedía en las salas traseras del observatorio. En 1923, la palabra computadora no significaba una màquina electrónica, sino que se refería a mujeres cuyo trabajo constía en hacer operaciones aritméticas. En Harvard se aplicaba a las filas y filas de solteronas de hombros caídos que trabajaban en esas salas traseras. Algunas de ellas habían destacado en otro tiempo por su talento científico (...), y ahora permanecían allí, apabulladas, midiendo la posición de las estrellas o catalogando volúmenes de resultados anteriores. Si se casaban, podían despedirlas; si se quejaban de sus bajos salarios, lo mismo."

David Bodanis
E=mc^2
Planeta, Barcelona 2002.


En fi, certament caminem a espatlles de gegantes invisibles i menystingudes, let us now praise famous men.