dimarts, 2 de maig de 2017

Per què no... magnificent?



Aquests dies continuo molestant als amics i companys fent-los notar quina imatge de l’univers presenta la divulgació científica del moment. Els exemples eren la portada de l’excel·lent revista “Mètode” i el cartell informatiu de la 10a jornada de divulgació de la Relativitat General, a Terrassa: en ambdós casos hi trobem l’expressió “Univers violent”.

Poc a poc he anat arribant al convenciment que la nostra imatge del món, la científica també, té més a dir de les nostres realitats internes (siguin aquestes personals o col·lectives) que amb els fets objectius. De fet, cada cop estic més convençut que la pretesa objectivitat de la ciència té més a veure amb un relat de poder d’una certa corrent principal de (no) pensament que diu sustentar-se en la ciència, més que no pas amb la pròpia ciència. Així doncs, quina imatge de nosaltres projectem quan percebem els fenòmens d’alta energia de l’univers com a violents? Per què no qualificar-los, senzillament,  de potents o poderosos?  O per què no limitar-nos a una impressió purament estètica? Per exemple, per què no magnificents?

Quina diferència amb els pares de la revolució científica, tots ells tant impregnats de platonisme, que només podrien concebre l’univers com un “cosmos”, com un ordre. Com una geometria, si, però també com una relació de potències i ànimes. També ells, és clar, projectaven sobre l’univers qualitats que els pertanyien tot i que com cada generació al llarg de la història, també ells tenien raons per sentir-se hostilitzats.

I què importa tot plegat? Importa, perquè aquesta visió parla de nosaltres, i per tant del que ens fem a nosaltres.

I també, perquè aquest és un viatge d’anada i de tornada. Projectem una imatge de la naturalesa que en el fons és un reflex del nostre moment, i  acte seguit, apel·lant al mite de l’objectivitat dels nostres resultats, els interpretem impregnant-los novament de la nostra ideologia. És un procés pervers, ple d’inconsciència. Parafrasejant a C.G. Jung: no hi ha llibertat allà on regna l’inconscient(1).

A propòsit d’això, de com carreguem els suposats fets, amb ideologia, i que si en fòssim conscients com a mínim seriem més lliures (podriem ser conscients del que impliquen les nostres projeccions) destaco aquest passatge que he trobat avui, llegint  novament el llibre de Juan Arnau, del que parlava a la darrera entrada.

pàg. 222

“La selección natural que trabaja en la evolución, la lucha por la existencia, no tiene por qué ser un evangelio del odio. El siglo XIX fue prolífico en estos enfoques: la lucha de clases, la rivalidad comercial, la competencia y la geopolítica estuvieron dominadas por el paradigma darwiniano. Frente a la supervivencia del más fuerte, Whitehead propone otra evolución, más empática, en la que los organismos triunfantes son aquellos que modifican su ambiente para ayudarse mutuamente. El bosque es un buen ejemplo. ”

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

- o -

La paràfrasi de Jung prové de "Psicología y religión". Paidós, Barcelona, 2016, pàg 136: "Dondequiera señoree lo inconciente se da tambien falta de libertad e incluso obsesión".